CITA

-D´on vinc? On em vas recollir? -va preguntar l´infant a la seva mare.

Ella va respondre, mig plorant i mig rient, estrenyent l´infant contra el seu pit:

-Estaves amagat en el meu cor com a desig, amor meu.

Rabindranath Tagore, LA LLUNA NOVA

NO HE FET VAGA DE MESTRES

Jo he estat una de les mestres que no m´he adherit a la vaga del dia 13. Històricament els sindicats han fet una gran feina en defensa dels treballadors i dels seus drets. En el cas de l´educació i en els últims temps per a mi els sindicats, a banda d´anar desunits freqüentment, lluny de fer sindicalisme, fan política, per tant, no m´hi sento identificada. Tenim clars exemples en l´aplicació de la sisena hora, el pacte nacional per l´educació i les formes d’oposar-se a la LEC. La radicalitat en què s´ha conduït a dues vagues en poc espai de temps no ha tingut un seguiment sostingut.
Estaria d´acord amb alguna plataforma, coordinadora o qualsevol tipus organitzatiu de mestres, sense manipulacions, que sabés fer arribar a la ciutadania els nostres problemes i neguits de forma clara i entenedora.
Em fa la sensació que en general l´opinió pública pensa que no tenim dret a queixar-nos, que som un col·lectiu amb fortuna per les vacances, seguretat laboral, etc (sobretot en temps de vaques flaques). Crec que no sabem comunicar els nostres problemes del dia a dia, el què significa per les treballadores/rs de l´educació “qualitat”, el descrèdit al que tothom ens sotmet, què ha significat treballar des del concepte “escola inclusiva”,etc.
D´altra banda, arriben tendències noves i noves mentalitats en formes de gestió en les que podem o no estar d´acord, però que haurem de negociar ja que l´immobilisme en un sector tan dinàmic no és possible.

BLOCAIRES DE CERDANYOLA I EL DIARI DE PATRÍCIA

Interessantíssima la primera reunió ”presencial” dels blocaires de Cerdanyola, la qual cosa indica que el comunicació virtual no substituirà mai el contacte personal. No us ho creureu però la tertúlia improvisada que va sorgir i on varem parlar d´Internet i de televisió va provocar que em quedés una tarda mirant una bona estona el programa de televisió “El diario de Patricia”. Podria dir que vaig passar una estona entretinguda, curiosa des del punt de vista sociològic, observant com es fan públiques les misèries i virtuts humanes, vaig riure i vaig sentir compassió. Suposo que la gent es sent identificada veient com alguns esbomben als quatre vents la seva intimitat. El motor dels casos que vaig veure era l´amor. Qui no sent curiositat envers relacions amoroses alienes, sobretot si són fracassades.
Un pobre noi, adúlter patològic, era acusat per una de les seves xicotes, com en un “auto de fe”, però en aquest cas l´acusat era home(es pot dir que la societat ha avançat, eh?). Com l´havien dut enredat al programa, es va aixecar i va marxar en veure’s descobert per milions de persones. La xicota va concloure que ja s´ho pensava ella que aquell noi no pagava la pena!
Un senyor era acusat per la seva exparella d’ejaculador precoç i de no exercir cap tipus de sensualitat amb ella. L´home va aguantar l´atac al seu amor propi amb dignitat, sense ni un tremolor de bigoti i educadament li va dir que allò era aigua passada i que ell ja no volia tornar. El més curiós era esbrinar el motiu de què ella volgués tornar. Què cruel és la soledat!!
En definitiva: sentiments bàsics, situacions límits...tot plegat misèries humanes. Tots en tenim.
Seguiré. La reunió m´ha motivat a trobar una estoneta pel bloc. Gràcies Jordi Jorba.