ENTERRAMENT

Unes morts em remeten a d’altres morts. La gent que es reuneix per acomiadar algú sembla sincera, potser perquè el pensament s’atura en allò que a tothom iguala. Per a acomiadar als morts no tenim prou amb la litúrgia, ni amb un acte,ni amb un dia. L’avantatge d’ells és que ja s’han acomiadat i ja no hi són quan tu encara esperes veure’ls en qualsevol moment, en qualsevol racó, escoltar les seves veus a través del telèfon, que t’ abracen o et miren en qualsevol esguard de la no realitat.

És per això m’invento somnis i converses, queixes i laments, alegries passades per pena. És l’essència del dolor i l’essència de la vida que no seria vida sense mort. La vida neix amb dolor dels altres i la mort també.

Diuen que el mort no mor mentre algú a la terra el guarda en sa memòria, però no és cert. El que mantenim viu és el seu record i no ens podem desfer del sentiment de pertinença i el convertim en nostre, el nostre record que ens sembla que és l’únic i el veritable. No ho és, som polièdrics i existeixen infinits records de nosaltres , vius o morts.

Hem de ser conscients, que la vida segueix, i la mort també. Dur. Fortalesa per seguir assumint tot allò que arriba i que nosaltres no decidim.