Don Federico mató a su mujer / la hizo picadillo y la puso en la sartén / la gente que pasaba olía a carne asada / y era la mujer de Don Federico.
S. XXI. Cançó de joc de pati. El joc diverteix, socialitza, transmet valors i rols. Valors de violència sàdicomasclista a escoles i parcs. Hi ha un concepte: coeducació o educació per i en la igualtat de sexes. Alguna cosa no fem bé. El nen que aixeca la faldilla o toca el cul a la nena, les cançons líricoassassines, els programes televisius pròleg de morts anunciades, conviuen amb les vindicacions intel·lectuals que serveixen als ja conscienciats.
La majoria d’agressors responen a un perfil. La pedagogia preventiva s´hauria d´estendre tot l’any (barris, centres educatius, ambulatoris..), perquè ens maten tots els dies. Més d’una dona morta a la setmana.
Imaginin els homes que han de conviure amb la por des de petits a algunes del sexe contrari, de ser violats, apallissats o assassinats. Com destriar de quines desconfiar? Mare, amiga, germana, companya de feina, esposa, estranya? Si els morts fossin homes no parlaríem de violència de gènere sinó de guerra. Senyores: ens estan matant!
Imaginin que descobrim una vacuna, no ens evitaria la possible fatalitat de contraure mort física o espiritual –segons la naturalesa de l´agressió– per atac enemic.
És clar que necessitem grans inversions en programes d’atenció i supervivència de les víctimes, i mesures judicials molt dures, però quan s´apliquen el mal està fet. Una dona és morta o viu sense vida.
Fem paret als valors equivocats, pedagogia i prevenció.
Un nen que canta i juga a Don Federico, un dia jugarà a matar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
11 comentaris:
Hola,
interessant reflexió, sobre la cançoneta en qüestió. Entenc que el format d'article periodístic publicat al Tot t'obligà a culminar l'escrit amb una frase, al meu entendre, massa rotunda. Com a éssers culturals que som, vivim en l'entorn que ens toca. On es canta - o cantava?. Tu que ets mestra, encara canta, la canalla, al pati? - el que ens ensenya l'entorn. O fem coses que ens són donades. Els meus pares m'explicaven que abans, per setmana santa, anaven a missa i quan acabava l'ofici, feien sonar les carraques, una forma "simbòlica" d'anar a caçar i matar jueus.
És clar que calen recursos per atendre les víctimes, i tota mena de programes de prevenció i càstig per aquells que ataquin i occeixin una altra persona. Però també calen mesures per evitar que tota l'escombraria que cada dia ens arriba, a través de diversos suports (tv, videojocs, música, etc...) contamini els nostres menuts. No vull limitar la llibertat de ningú, però crec que les persones en formació no poden raonar a partir de missatges denigrants envers l'altri, presentats sovint de manera atractiva o com a requisit indispensable per estar a la "page".
Hola Esther!! Finalment jo també m'he apuntat a la blogsfera cerdanyolenca. Et passo l'adreça del meu blog (http://carlesescola.blogspot.com/), on ja hi he posat un enllaç al teu. Espero que inciem interessants debats ;-)
Referent al tema que comentes, primer dir que no conec aquesta cançó, no em sona que la cantèssim al meu "cole" quan jo era petit. Tot i així, entenc el que vols dir. Aprofundint en la qüestió de la TV, diria que és necessari i MOLT urgent que existeixi una regulació sobre els continguts. L'estratègia de l'autoregulació s'ha demostrat inefectiva.
Encara existeixen programes on es banalitza la violència de gènere i on fins i tot s'aborda el tema des d'una perspectiva "comprensiva" vers l'agressor. En general, els valors que es transmeten des de les televisions no són els que els tocarien com a servei públic que han de ser. Un clar exemple és el polémic programa "Intercambio de esposas" (http://www.rebelion.org/noticia.php?id=20170) i la notícia que va sortir fa uns dies sobre una noia assassinada que havia sortit en un conegut "show" de les tardes. La televisió, sotmesa només a la regulació del mercat és igual a no regulació, a un "más defícil todavía".
Per cert, a la llista d'enllaços de partits polítics de Cerdanyola poses ICV-EUiA però enllaces la web d'ICV de Cerdanyola. La web d'EUiA de Cerdanyola és: http://www.euiacerdanyola.org/
Salut!!
Hola Jordi i Carles ¡
(Perdoneu si ara m´ enrotllo molt)
El que intento dir a l´ article de forma telegràfica és el pes que els significats culturals del llenguatge tenen en les nostres consciències, el perquè socialment fins fa poc estava acceptada l´ agressió a la dona i ningú no pensava que era una cosa a eradicar i perquè ara tot i que hi ha mecanismes de denúncia pública, segueix passant, i cada cop més.
Els valors culturals, des de fa segles intrínsicament masclistes, s´ infiltren a les nostres ments des d´ infants, i canviar les mentalitats(valors en la convivència) també és cosa de “segles”.
Per exemple, gairebé totes les dones podem recordar algun episodi desagradable d´ intent d´ agressió, insult o humiliació de caire masclista que guarden en la nostra intimitat i que potser ens avergonyeix fer-la pública. A alguna de la meva edat no li han aixecat la faldilla(encara passa, molt menys però passa) ? i a mi mai no se m´ havia acudit baixar-li els pantalons a un nen. “Ells” tenen drets socialment acceptats sobre “elles”, i els dos sexes ho interioritzen així.
Fa dos cursos que la meva filla va aprendre la cançó de Don Federico i d´ altres similars al pati de l’escola, qui les canta encara? Qui les recorda i les perpetua i les passa de generació en generació? Formen part de la nostra cultura, com tantes altres coses que no ens agraden.
La nena sap que Don Federico va matar a la seva dona, escolta a la tele que altres Don Federicos maten a les seves dones, per tant sap que si algun dia li toca representar algun paper estelar en els drames televisats és el de víctima i el nen sap el contrari. Això no vol dir que sigui l´ únic missatge que rebi, evidentment! Però un sobre l´ altre (cançons ,comentaris, acudits, refranys)
I ens trobem que hi ha hagut una revolució femenina, les senyores hem dit PROU, ja no acceptem el domini masculí, almenys el domini opressiu i agressiu, n´ hi ha d´ altres més subtils, i trobem que la legalitat, la policia i els serveis socials ens emparen (encara amb deficiències). Tot i així alguns homes no volen fer el canvi mental, acceptar els nous valors més justos i humans, per a alguns és un xoc d´ estructures mentals tan gran que sacseja els seus instints més primaris i troglodites, ja que amb la paraula no tenen arguments per convèncer d´ allò que abans a ningú se li passava pel cap ni haver de justificar.
Estic d´ acord amb els dos i hem fa pena que ningú s´ atreveixi a legislar i actuar contra els grups mediàtics que no tenen escrúpols i contra la publicitat masclista. Contra això sí que hauríem de sortir al carrer, per la protecció de les generacions futures.
Perdoneu per la extensió,això donaria per una llarga xerrada.
Una abraçada i gràcies per participar
p.d. per cert, algú no tenia un escrit sobre educació en el seu blog que ha desaparegut o ho he somniat?
Hola,
jo en tinc un, a l'adreça
http://carrerclos.blogspot.com/2007/11/bofill-pisa-i-la-felicitat.html
No ha desaparegut. El que passa és que ha quedat arxivat.
Tu que treballes a l'escola, encara es reprodueixen els esquemes mentals masclistes a les aules?. Suposo que les i els professionals feu el possible perquè això no passi, però a casa de cada nen no hi podeu fer res ....
Jordi,
penso que l´escola és un reflex de la realitat social del seu entorn(cada escola és un món), però a vegades nosaltres mateixes (manquen homes a l´eduació infantil i primària), demanem coses que reprodueixen rols tradicionals sense ser conscients (ex. "dieu-li a la mare que us ha de cosir una veta a l´abric", ls "mare"podria substituir-se per "família" "casa").
Els nens continuen no deixant jugar a futbol a les nenes pq "no en saben" i no en sabran si mai no juguen, els jocs de "força" són majoritàriament els de nens, etc
Semblen petites tonteries, però tot suma.
Encara en un 80%,90% són les mares i àvies que s´encarreguen del tema escolar(portar i recollir la canalla, reunions, AMPAS,...)
L´escola no és un Quixot que pot lluitar contra tot, com va acabar el pobre!
Només fixem-nos en l´ús sexista que fa la publicitat de les joguines ara que estem en plena campanya nadalenca.
Una curiositat frívola (perquè no té res a veure amb el tema delicat del post): he activat la traducció al castellà d'aquest bloc i el títol del post ha quedat així: "Don Federico requesón a su mujer"...
Estic d'acord amb el que comenteu. Només afegiria una cosa a això que dius, Esther, sobre que hi ha hagut una revolució femenina. Estic d'acord amb aquesta afirmació. Però crec que el problema és que aquesta revolució, que sense dubte es va produir, no ha tingut la continuitat necessària i per això la situació continua sent la que coneixem. És innegable que s'han aconseguit importants avenços respecte de la igualtat, però considero que la societat ha adoptat una posició massa "triomfalista" (ha baixat la guàrida). Encara es donen les més importants condicions materials per que la dominació del patriarcat continui vigent, és a dir, les econòmiques. La discriminació vertical i horitzontal en els llocs de treball, els salaris més baixos (un 40% menys que els homes)... No és d'estranyar que, si algú ha de deixar la feina o reduir jornada per fer-se càrrec de la canalla, les parelles acabin decidint que sigui la dona la "sacrificada", pel fet de que l'economia familiar se'n veu menys afectada. Aquesta situació contribueix a la perpetuació del rol de cada sexe.
(em surt la meva vena sindicalista...jejeje)
Roger,
és que Don Federico tenia tanta gana que s´ho menjava tot
ja veig que no funciona gaire bé el traductor
D'acord amb en Carles. Eric Hobsbawm, a la seva història del segle XX (Crítica) destaca que la revolució de les dones i la dels joves són les darreres que s'han produït. Explica que s'han anat incorporant amb un pes cada vegada més rellevant als mecanismes productius/decisoris col3lectius. Tot i que com assenyala el Carles, encara queda molt camí a recórrer abans no desapareguin les diferències.
Respecte als traductors, compte! no us refieu massa, que les traduccions són automàtiques i necessiten bones repassades abans no donen per bo allò que volem en una altra llengua ...
Esther,
Una bona introducció per un gran problema de fons, no crec amb les casualitat del moment, sinó amb l’evolució de la societat, estem vivint grans moments de canvis tecnològics, si no estàs a la xarxa no ets ningú, si no tens una vídeo consola tampoc, si no tens un mitja de transport ets un pringat!, si el teu telèfon encara no pot rebre e-mails no estàs on-line, i moltes d’altres... però i les persones, hem evolucionat igual???
Millor dit, compartim tecnologies del passat?, si mirem les llars actuals, no trobarem cap televisor en blanc i negre, us recordeu que fa tan sols 15 anys els mòbils eren una maleta de dimensions inexplicables actualment, i el que es mes, tot això ha desaparegut del mon, com per art de màgia.
Ara transporteu aquest fet a les persones, trobarem nens d’un anys (tecnologia punta) convivint amb un ventall de persones que pot arribar als 100 anys de vida (del carbonet i goma de pa), amb formes d’ésser i d’educació molt diferent, el que recorden uns, res te a veure amb els altres, i no sols es això, sinó la gran diversitat de percepcions de la realitat que tenim els de la mateixa generació, principalment per l’educació rebuda, per tant quant plantegem canvis socials o apareixen actituds deplorables socialment. Hem de ser molt curosos amb adaptar-los a totes les realitats i sensibilitats socials del moment, fer pedagogia social i reeduquem tot l’ampli ventall de (tecnologies obsoletes) personals i socials que encara circulen...
Es podria incidir en tants temes relacionats, que de moment deixo el tema a la reflexió i el debat...
Publica un comentari a l'entrada