Apunto
algunes consideracions.
-Educació com a motor de desenvolupament:
quan s’ho creguin els governs i facin una inversió exponencial, deixin
treballar a l’escola tranquil.lament i sense creure que qualsevol pot anar
canviant i decretant sobre el tema.
-Context de treball col.laboratiu, igualtat,
inclusió: impossible amb escoles sense recursos humans (ni vetlladores, ni
mestres o personal tècnic de reforç, sense substitucions per malalties,
permisos, personal suficient per als alumnes de necessitats especials, sense
psicopedagogs als centres, alumnes amb dèficit d’atenció, hiperactius,
síndromes sense diagnosticar, medicats, sense medicar, sense teràpia, sense
educació familiar, immigració, transtorns de conducta, altes capacitats,
capcitats límits,...). Això sí, ordinadors i pantalles digitals, totes les que
vulgueu!!.
-Treball cooperatiu, projectes, creativitat,
intel.ligència emocional: el personal docent amb il.lusió i capacitat per a
transformar l’escola ha de lluitar sovint contra la incomprensió de les
famílies, dels companys i les contradiccions de la seva pròpia administració, i
sense assitència psicològica!!.
-Ciutats intel.ligents: i els polítics i
les gestions polítiques intel.ligents on són?
Aconsello
escoltar als experts.
El
pedagog i dibuixant Francesco Tonucci
afirma que, com és sabut actualment, els anys més importants d’una persona són
els primers anys de vida, la petita infància. És quan es posen els ciments
psicològics de la personalitat, s’eviten o s’inicïen patologies, es transmeten els principals valors morals i
culturals, etc. L’autor titlla d’ignorant
la creença que atorga a la
formació universitària més importància que a la formació infantil. En canvi,
els mestres d’educació infantil treballen infinitament més hores, cobren menys,
i tenen escàs prestigi social. Afirma que reduir les inversions en educació
significa comprometre el futur. Tanmateix, quan es tracta d’educació tothom
opina, i cap expert determina. Curiós!
Un
altre pedagog, Bernard Aucouturier,
pensa que, en general, els transtorns o la felicitat dels nostres infants s’originen
en el si de l’entorn familiar i d’ interaccions properes durant la més tendra
infantesa. I en el si de la més dura crisi, decidim polítiques d’austeritat
contra l’educació i els serveis socials!.
Com protegim els nostres infants?
Com
oferim als nens i nenes seguretat integral, alimentació, higiene, ajuda a
l’estudi, assitència terapeútica, ...per tal que puguin arribar a la porta de
l’escola amb predisposició a formar-se? La prevenció no es fa i constitueixen
el bé més preuat d’una nació.
Ja
podem anar fent discursos, viatges a paradisos educatius nòrdics, articles,
competències bàsiques, avaluacions de centres, de mestres, de famílies,
comparacions a l’estil informes PISA...
I
sumem, com a conseqüència, que a l’estat espanyol és on tenim les condemnes més
llargues i el major nombre de presos a les institucions penitenciàries d’Europa.
Podríem estalviar molt econòmica i moralment, si com a societat rescatéssim a
temps el nostre actiu humà d’allà on les famílies i l’infortuni han fracassat. Les
polítiques pal.liatives i punitives resulten més cares i doloroses que les
preventives.
Si no
es fa la feina prèvia i parale.la amb
els infants que esperen cada matí a la
porta de l’escola i evitem la solitud dels docents a l’aula, ni tindrem
dignitat com a nació, ni oportunitat de viure amb dignitat.
